La Gratitud

L'altre dia vaig descobrir aquest poemari de Miquel Àngel Llauger a una llibreria de Girona i no em va caler gaire temps per adonar-me que era el regal perfecte per donar les gràcies.

 Encara 

Encara, encara aquell feliç trasbalsament

De tocar-te la pell que toca el sol.

Quan el món és un quadre

Amb tots els blaus de mite grec

De l’agost i amb nosaltres.

La mena de cançó

Que després sempre toca la nostàlgia

Amb violins que ploren.

Assaboreix

L’adverbi més melós que té la llengua:

Encara.

Capvespres així 

Les coses que tocam,

El plat que preferim

I el coixí que ens agrada per llegir,

Segur que vindrà el dia

Que agafaran un aire melancòlic.

“En aquesta cadira

solia escoltar un disc amb els ulls clucs”.

“Agafava aquest llapis i subratllava frases per després”.

“Aquest jersei gastat

era el d’anar per casa”.

A fora els estornells

Fan i desfan dibuixos d’un segon

I el cel es cala de foc.

Aquests versos seran

els versos que fa un temps va escriure un mort.

Hi ha capvespres així.

També passen, però.