The show must go on.

Avui després de força temps sense actualitzar el blog, he aconseguit una mica de temps per posar-lo al dia i de la millor manera. Abans de tot he de dir però, que aquest últim mes he estat terriblement ocupada amb la preparació de l'espectacle 100% dansa, que just ahir vam estrenar al teatre del Casal de Riudoms.

El musical resumia la trajectòria de la dansa durant els 25 anys de l'estudi, amb actuacions musicals en directe, escenes teatrals, i per suposat, dansa.

I sí bé l'espectacle va commoure els assistents, només em queda dir que a l'escenari es va emocionar tothom.

Són molts anys compartint aquesta passió que ens uneix, anys d'assajos i d'objectius perseguits, de treball en equip, d'esforç. I si bé això no era un comiat del tot, si significava el final d'una etapa molt important per nosaltres. Després d'un any d'assajos i treball per fi presentàvem la nostra feina, la mateixa que ens enorgulleix.

Sonarà tòpic dir que ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb tots els companys i companyes, però és ben cert que m'han calat fons aquests dies, que ara sembla que trobi a faltar més que mai els assajos i la companyia.

Els plàtans, els aquarius i les magdalenes, hem après que no és gens bo menjar mentre es balla, que val la pena fer estiraments abans de començar i que mai, i sota cap circumstància s'ha de córrer a fosques.

No trobar un punt d'inici a alguna cosa, no poder posar data, no ser capaç de dir en quin moment vas començar a fer-ho o a sentir-ho és de les millors experiències que he tastat mai. Simplement saber que ha estat així des de sempre, que us conec des de sempre, que l'Isabel i la Montse ens han pujat, i riure perquè és ben cert i ben veritat.

Que he conegut a gent fantàstica aquests últims mesos: l'Irene ha aconseguit treure el millor de mi en cada assaig, fent més creïble el meu paper, contagiant-me de la seva energia, fent-me veure que les coses no s'han de voler fer, s'han de fer i s'han de sentir. I sí, he de confessar que mai havia tingut tantes ganes de fer teatre com ara. Com aquelles dones que somiaven ser altres dones, anhelo posar-me en la pell de més personatges que tinguin coses a dir, i sobretot a fer sentir.

I l'Iván. Saps que si tu i jo som on som, és perquè ho hem fet junts. Perquè jo et creia a tu i tu em creies a mi, perquè em feies riure tant com llàstima, perquè et mirava i veia el noi que marxava de casa buscant el seu somni. El que tu no sabies és que realment eres part del paper, que erets part del Toni, que vols volar ben amunt i que arribaràs tant lluny com et proposis. Perquè hem avançat increïblement ràpid en molt poc temps, i perquè em costarà fer-me a l'idea de no compartir amb tu més proves de so, de pujar i baixar escales, de tants canvis de roba.. Però saps? El que més trobaré a faltar serà la sensació de creure'm el que interpreto, de veure'm a través dels teus ulls una mica més valenta, més capaç, més somiadora, més Frank.

Tots sou genials, i això no ho oblidarem mai. 

The show must go on, i fins la propera.