La bola de cristall.

Vaig tornar a casa amb un cel mig enfosquit i sense ganes de preparar res per sopar. Què estava fent amb la meva vida? L’art era la meva vocació i no passava ni un dia sense imaginar-me quina vida viuria si hagués escollit realment el meu camí. Què hauria succeït si m’hagués arriscat? 
El primer any de carrera vaig haver-ho de deixar, la meva mare no és trobava gaire bé i cada vegada freqüentava més l’agència per substituir-la, planejava viatges, feia pressupostos... Em vaig passar els següents anys de la meva vida imaginant-me aquells llocs, intentava creure que algun dia jo també faria algun d’aquells viatges i que me n’ aniria ben lluny i seria ben valenta. 
Volia veure’m en altres llocs, conèixer altra gent i fer coses totalment diferents. Volia tenir un pis a l’edifici més alt de Nova York i pintar-lo amb esquitxades de colors, tenir un gran finestral a l’habitació des d’ on pogués observar la Torre Eiffel i una barca per moure’m pels carrers de Venècia. Menjar crepes de xocolata per dinar, pizza per berenar i arròs per esmorzar. 
Necessitava ser jo sense seguir cap pauta, alliberant-me de totes les regles del joc, volia viure sense guions, decidint a l’últim moment, arriscant-ho tot a una carta.

Encara seguia dibuixant de tant en tant, m’asseia al balcó i provava de plasmar la sortida del Sol, quasi mai me’n sortia. Aleshores arrencava els fulls i els llançava donant-me per vençuda, com havia fet sempre amb la meva vida. 


No em vaig atrevir a explicar a la Sílvia que realment no havia fet mai cap dels viatges que m’havia proposat, no en vaig ser capaç.