Abraçant la tempesta

Novembre 1984

Avui s’ha decidit a tornar. Ha agafat un tros de paper i tot escoltant el vent xiulant per sobre les barres del seu balcó, s’ha sentit deslliurada. Agafa el pinzell i prova de controlar-se el pols. Suca el més prim en pintura blava i afegeix una mica de verd. La Júlia barreja els colors i no neteja els pinzells, però a ella no l’importa fer les coses diferents. Vesteix una samarreta blanca que li va massa llarga, duu els cabells foscos recollits i els peus descalços. Prova un traç suau i subtil, però el moviment que abans tenia assolit ara li sembla més difícil. Prova de moure el pinzell mantenint-lo recte i sense voler  frega amb la mà la pintura encara humida. Per què costa tant? Haurà de començar de nou.

A fora el cel fosc amenaça amb una hivern sobtat i les primeres gotes d’aigua es precipiten sobre el  carrer de la Marinereta. La Júlia llança el paper i col·loca una altra làmina sobre dels diaris per no tacar la taula. Torna a barrejar el verd amb el blau i prova d’aconseguir la silueta perfecta. Les gotes es fan abundants i aviat els trons precedeixen els clars llamps. La Júlia torna a equivocar-se, llança el full amb ràbia i amb les mans tacades de color blau es resisteix a deixar de pintar. Cada vegada plou més fort i la Júlia desesperada prova de pintar un traç suau amb la mà tremolosa. El tro sona cada cop més a prop del llamp i l’habitació de la Júlia queda totalment a fosques. És impossible. La Júlia empeny el seu cos cap al balcó i busca en el cel la pluja.

Es mulla, crida, plora i riu. 

I es queda allà observant l’ira del món, abraçant la tempesta.