I am the right brain. I am creativity. A free spirit. I am passion. Yearning. Sensuality. I am the sound of roaring laughter. I am taste. The feeling of sand beneath bare feet. I am movement. Vivid colors. I am the urge to paint on an empty canvas. I am boundless imagination. Art. Poetry. I sense. I feel. I am everything I wanted to be.
Mostrando entradas con la etiqueta De mi per a tu. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta De mi per a tu. Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de septiembre de 2014

Summer me

Avui pensava en l'estiu que sembla que s'acaba, ha passat tant i tant ràpid... 



Summer me

Moment rentadora, cervesa ben gelada. Dies de blau despentinat,
d'ores magrana. Cuinar el juliol al vapor, aroma de platja.
Llorer, llimona, pebre i sal. Obrir el cor mol·lusc, sentiments 
perla i sorra, ensinistrar cavallets de mar i peixets de plata.
Saber-se viu i desembolicar totes les ganes. Estiueja'm.



PD. Les fotografies són d'Albert Recasens i el poema d'Anna Garcia Garay.



                             



sábado, 5 de abril de 2014

L'altre divendres



Li hauria dit que l’envejava,
Que envejava els seus ulls sobre les línies dels versos
Que volia llegir-lo i rellegir-lo provant de sentir-me millor.

Divendres vaig voler pensar en quan érem divendres
I l’hauria saludat, i li hauria preguntat sobre la seva vida
Ho hauria fet. Però aquest cop, de veritat.





PD. Aquella fina línea entre entendre-ho tot o no entendre res de res. La vida, els llibres, la poesia. El que vols i el que t'agrada, el que creus que et farà feliç i el que et falta. Perquè sempre ens falta alguna cosa.

Tard o d'hora ens trobarem allà


Em vas regalar una postal i jo et pentinava,
Creuàvem el passeig quan vam topar amb el ròtol del bar.
De fusta i de gent amarga, però d’un nom tant dolç, tant dolç com tu.  


PD. Tard o d'hora ens trobarem allà. 

jueves, 13 de marzo de 2014

Bcn last call

Continuem amb una altra recomanació!
Aquesta vegada es tracta del blog BCN LASTCALL : http://bcnlastcall.com

Un blog ple d'ànima que ara escriu la Núria una jove advocada de Tarragona, barcelonamaníaca. Ella va crear el bloc amb una altra amiga per tal de descobrir als seguidors una Barcelona que no deixa de sorprendre'ns.

Des de productes made in barcelona, fins a restaurants, bars, pubs amb encant, música, exposicions, botigues curioses i un gran ventall de racons que sedueixen: pels que ja els coneixeiu i pels que teniu ganes de descobrir-los, de veritat, feu-hi una ullada. Jo ho vaig fer i no vaig poder parar de llegir totes i cadascuna de les seves entrades: és magnètic.




Moltes felicitats pel blog i molta sort!

lunes, 3 de febrero de 2014

Sílvia Foz

I ja per acabar, m'agradaria ensenyar-vos les fotografies de Sílvia Foz.
Captura imatges d'anònims, a ciutats com Nova York o San Francisco, i ens les presenta perquè ens imaginem les seves històries.
És autèntica i quotidiana, potser per això té tanta magia.

Us ensenyo una mostra de la seva obra, gaudiu-la molt:

















Si encara en voleu més, entreu al seu tumbrl: http://silviafoz.tumblr.com





sábado, 21 de septiembre de 2013

Les coses que escric mentre espero que t'acabis de dutxar

Jet lag

La son que s’acumula
I les nits que es fan de dia.

Enamorar-me de tu va ser un jet lag,
Un avió perdut en la immensitat del cel,
L’aeroport a l’ hora punta.

Estimar-te va ser aterrar sense cordar-me el cinturó,
I no llegir cap de les instruccions,
Tancar els ulls i tenir por i que em xiulessin les orelles.


Ens hem tornat guapos

Jo ja ho sabia,
Que em creixerien les inseguretats de sota les ungles,
I se’m farien amples les caderes i petits els pits.

Però als teus ulls els meus genolls no tenen cicatrius,
I em ressegueixes la columna en una línia perfecta.

Des que estem junts, que ens hem tornat guapos.

viernes, 29 de marzo de 2013

Perdre'm escrivint i trobar-me llegint



Enyoro fer aquelles coses que a tothom sorprenien,
Buscar la foto perfecta i la paraula justa per acabar cada vers.
Publicar les meves angoixes disfressades i no avergonyir-me de res.

Ara que em prenen el temps, i que les estones lliures han deixat de ser-ho
Enyoro perdre’m escrivint i trobar-me llegint.


The Roaring Laughter

Què se suposa que cal dir quan tornes a fer una cosa després de molt de temps?
Justificar la parada?
Ensenyar tot el material que has aconseguit durant aquest temps?

Aquest mes ha estat intens, moltes coses han canviat, he estat d'examens però també he tingut temps per escriure.
He fet divuit anys, he anat a molts concerts i he preparat moltes festes. 

Avui, de moment, us vull ensenyar el meu Tumblr:




A veure si us agrada! 

PD. Prometo escriure nous posts amb campanyes i poemes ben aviat.

domingo, 10 de febrero de 2013

Ho prometo.


Ho prometo.


He intentat oblidar-te,
trobar-te lleig i criticar-te.
Prometo que ho he intentat.
T’he imaginat al meu davant
I t’he retret que no ets romàntic,
Que no vas al gimnàs i que mai t’afaites.
T’he dit que no t’aguanto quan badalles
I que no m’agrada com condueixes,
Ni com m’abraces.

T’ho prometo.

Però cada dia el record em torna
La imatge de les nostres coses bones,
I em faig petita i emmudeixo.
I em sorprenc cuinant per dos i trobant a faltar
La mà a la cuixa al cotxe, i punxar-me amb la teva barba.

viernes, 25 de enero de 2013

Com el sucre al cafè



I d’un dia per l’altre tot es trenca i tots els plans s’enfonsen,
com si els escrivíssim en un paper i el mulléssim:
la tinta s’esvaeix i ja no s’entén res,
Ni el que érem ni el que preteníem.

La rutina i el fred ens aïllen
I ens oblidem de tenir-nos en compte
i de preguntar-nos com ens van les coses.
I així segueix el ritme de les hores que s’empaiten.
De tant en tant, ens desvetlla algun detall que compartíem,
Les cançons que cantàvem o els acudits amb els que rèiem.

Però seguim en el profund son d’aquell que no vol despertar-se,
I ens enganyem, fent veure que no ens n’adonem del que ens passa,
Quan en realitat som dos idiotes mirant com el paper s’enfonsa,
Sense impedir-ho, sense fer res per evitar-ho.

lunes, 21 de enero de 2013

Polaroid



Jo vull una càmera de les que imprimeixen les fotos a l’instant,
Per no oblidar-me de revelar-te,

I no condemnar-te a la targeta de memòria eterna.



Així quan ja no ens estimem seguiràs a totes les parets,
Mirant-me fixament com dient:
Sé que no pots arrancar-me, ni fingir-me, ni esborrar-me.




Alba Ruiz 

lunes, 7 de enero de 2013

My prison kiss, my dying wish.

L'espurna que encén la flama, aquella idea que de cop se'ns finca al cap i ens treu la son, i I know I gotta stop love, but I don't know how.
I sembla que el món ens persegueixi o que fugim de nosaltres mateixos.


But after we danced tot he shipping forecast, the words escaped your mouth:
"I know it's gotta stop love, but I don't know how".

Now the stairs forget your shoes, and the gate don't creak for want of you.
But the jury's out on me.
We're wise beyond our years, but we are good at bad ideas, my love.
Or so it seems to be. 


...

domingo, 9 de diciembre de 2012

Una nit qualsevol

Una mica per provar això d'ensenyar-vos encara més coses de mi, em converteixo amb Vlogger, a més de Blogger.
Un muntatge fet per perdre els nervis de l'actuació d'aquesta nit i per recordar la passada.
La Mariona i jo ens posem el davantal, per acabar sense cuinar res. Pizzes al forn i temps al piano.



sábado, 8 de diciembre de 2012

Barcelona als peus, o la recompensa després de la gran caminada

Ahir, aprofitant el pont, em vaig escapar a Barcelona per fer les fotos que necessito pel treball de recerca. D'això us parlaré ara.

Inspirant-me amb la campanya de Levi's "Go Forth" - que ja sabeu que m'encanta-, vaig decidir imitar l'estètica d'una de les seves fotografies per la portada del meu treball de recerca sobre publicitat:
























I  un com vaig tenir l'idea, el que calia era aterrar al món real i buscar alguna manera de poder fer una
fotografia semblant. Aleshores vaig pensar en una de les fotografies que Txarango va utilitzar per promocionar el seu disc "El llarg viatge":


























I aleshores va ser quan vaig decidir que el meu destí eren els bunquers de Carmel.

Ahir vaig agafar el tren, em vaig trobar amb uns amics - que molt amablement van escalar amb mi, la pujada de la seva vida, fins arribar-hi-.
Aquests en són els resultats:






I You said: - Honey, I've got places to go, people to see.

























Gràcies Irene, Oriol, Núria i Óscar :3



lunes, 26 de noviembre de 2012

OVERTHINKING


Doncs això, que faré puffpuff, o bangbang, 
o no sé que faré, 
però ja em fa mal el cap.





---TANCAT PER EXÀMENS---

sábado, 17 de noviembre de 2012

There's a beautiful mess inside

Avui parlo dels matins després de les nits crucials, dels matins que es fan migdies, de les nits que potser no haurien hagut d'arribar mai.

Aquelles en les que ens hem sentit més lluny de nosaltres, en les que sembla que res és nostre, que cap objectiu que perseguíem ens pren la son. 
El pitjor es tot és quan ho reconeixem, quan realment assumim el que ens passa i deixem d'amagar-ho, quan ho afrontem. 

Ho afrontem i esperem als fantasmes que voldran recordar-nos tot el que ens hem perdut, tot el que no hem arribat a ser, el que no tenim... els escoltem i ens enfonsem, i tot, tot i absolutament tot per aquell moment en el que podem dir que tot i això seguim, seguim endavant pensant que potser demà ho veurem més clar, que potser demà passa alguna cosa que ho capgira tot, que potser demà arriba algú que torna a fer-nos sentir importants. 



Avui parlo dels matins després de les nits crucials, dels matins que es fan migdies, d'aquell rellotge que avui no has escoltat, que t'ha fet arribar tard a la feina, del paraigües que t'has deixat a l'autobús i d'algú que encara no és important, però que et busca per tornar-te alguna cosa... 




Everyday she writes words and more words,
just to speak out the thoughts that keep floating inside...

PD. Because we have each other, and even more important: now we know that we have each other. We will never lose the hope, our day will come. M. 

domingo, 11 de noviembre de 2012

The show must go on.

Avui després de força temps sense actualitzar el blog, he aconseguit una mica de temps per posar-lo al dia i de la millor manera. Abans de tot he de dir però, que aquest últim mes he estat terriblement ocupada amb la preparació de l'espectacle 100% dansa, que just ahir vam estrenar al teatre del Casal de Riudoms.

El musical resumia la trajectòria de la dansa durant els 25 anys de l'estudi, amb actuacions musicals en directe, escenes teatrals, i per suposat, dansa.
I sí bé l'espectacle va commoure els assistents, només em queda dir que a l'escenari es va emocionar tothom.



Són molts anys compartint aquesta passió que ens uneix, anys d'assajos i d'objectius perseguits, de treball en equip, d'esforç. I si bé això no era un comiat del tot, si significava el final d'una etapa molt important per nosaltres. Després d'un any d'assajos i treball per fi presentàvem la nostra feina, la mateixa que ens enorgulleix.

Sonarà tòpic dir que ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb tots els companys i companyes, però és ben cert que m'han calat fons aquests dies, que ara sembla que trobi a faltar més que mai els assajos i la companyia.

Els plàtans, els aquarius i les magdalenes, hem après que no és gens bo menjar mentre es balla, que val la pena fer estiraments abans de començar i que mai, i sota cap circumstància s'ha de córrer a fosques.

No trobar un punt d'inici a alguna cosa, no poder posar data, no ser capaç de dir en quin moment vas començar a fer-ho o a sentir-ho és de les millors experiències que he tastat mai. Simplement saber que ha estat així des de sempre, que us conec des de sempre, que l'Isabel i la Montse ens han pujat, i riure perquè és ben cert i ben veritat.

























Que he conegut a gent fantàstica aquests últims mesos: l'Irene ha aconseguit treure el millor de mi en cada assaig, fent més creïble el meu paper, contagiant-me de la seva energia, fent-me veure que les coses no s'han de voler fer, s'han de fer i s'han de sentir. I sí, he de confessar que mai havia tingut tantes ganes de fer teatre com ara. Com aquelles dones que somiaven ser altres dones, anhelo posar-me en la pell de més personatges que tinguin coses a dir, i sobretot a fer sentir.

I l'Iván. Saps que si tu i jo som on som, és perquè ho hem fet junts. Perquè jo et creia a tu i tu em creies a mi, perquè em feies riure tant com llàstima, perquè et mirava i veia el noi que marxava de casa buscant el seu somni. El que tu no sabies és que realment eres part del paper, que erets part del Toni, que vols volar ben amunt i que arribaràs tant lluny com et proposis. Perquè hem avançat increïblement ràpid en molt poc temps, i perquè em costarà fer-me a l'idea de no compartir amb tu més proves de so, de pujar i baixar escales, de tants canvis de roba.. Però saps? El que més trobaré a faltar serà la sensació de creure'm el que interpreto, de veure'm a través dels teus ulls una mica més valenta, més capaç, més somiadora, més Frank.



























Tots sou genials, i això no ho oblidarem mai. 
The show must go on, i fins la propera.

domingo, 14 de octubre de 2012

Estava curada

A vegades les coses més senzilles, els comentaris més innocents són els que ens fan adonar-nos de les coses més importants.


Aquesta és l'història que explicaré quan m'atreveixi a dir que aquell dia, en mirar-te als ulls em vaig veure a mi mateixa, amb la il·lusió d'un cap de setmana que començava i que mai oblidaria.
Aleshores alguna cosa dins meu es va activar, es va emetre la senyal que em va fer reaccionar, que per una vegada va fer que tot semblés més fàcil.
 I vaig caure, vaig caure rotunda en la solució del conflicte que em perseguia, el conflicte amb el que dormia cada nit.
El vaig descobrir amagat, amagat ben endins de mi després de tant de temps ingorant-lo i fingint-lo, el vaig mirar i li vaig dir que s'havia acabat. Que l'havia descobert i que de cop em sentia valenta, que ja no m'espantava, que ja no decidiria per mi.

Estava curada.
En aquell moment, i només aleshores, vaig tenir la convicció que estava preparada per tot.
Que per fi m'havia curat.

martes, 2 de octubre de 2012

Me llaman octubre



- No me lo digas. No me lo digas todavía. 

Me llaman octubre. Soy las hojas amarillas que caen y el ruido que oyes cuando las pisas.
Soy el otoño que quieres evitar cuando empieza el setiembre.
¿Sabes? Me llaman Octubre, desde que sólo hablo de ti y ya no hay más solución que esconderme.

Esconderme mucho, porque estoy empezando a tener frío.
Sin ti.


- Lo siento, fui yo. Yo te convertí en noviembre.


Entonces se daran el beso más triste del mundo, 
y ella le dirá al oído algo que le deje mudo.