Que no et facis vella sense fer-te gran,
que no et facis gran sense créixer,
que no perdis la inèrcia del somriure,
que no oblidis la urgència del moment....
Que no et senti dir mai:
“sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors
I que entenguis que estimar
és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú
t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui:
“t’estimo, però no ho sé escriure”
I que quant us veieu, els vostres ulls,
els teus i els seus
siguen com quatre ocells que se us emporten en volandes
que no siguis com tota aquesta gent
que fa la veu trista per telèfon
que si plores notes que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te:
“quan me mori enyoraré enyorar-te”
que arribi l’hivern a la primera de la vida
i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s’és
el que sé
i el que et fan ser
com és
i que entengues que delires
i confies per un instant que no ho fas.
PD. Gràcies
No hay comentarios:
Publicar un comentario