La vaig conèixer amb el seu poemari Túnels i Pianos, i va ser amor instantàni. Des d'aleshores el seu llibre és al meu capçal del llit i el seu blog a la llista de més visitats:
Els pianos ho són tot. Franz Liszt, Chopin, el rierol. Tot el que neix.
El túnel és on sóc des que has marxat. Pianos en forma de túnel, d’estius sense parlar amb ningú. Només agafar l’autobús per anar a estudiar llegint la Virginia Woolf per primer cop i canviant-te la vida.
La gent a la platja, tu un concert de Mendelssohn, Liebestraum i simfonies.
La prenc com a referent per la seva senzillesa en la seva dificultat, és l'ordre en el caos.
Frases que no s'entenen, paraules que no lliguen fins que no les has llegit cent cops, però de sobte tot sembla tenir sentit i entens perfectament el que et vol dir.
Així és Rothkovic: freda com un hivern a Rússia, però amb la sang ben calenta; sincera, lliure, lively:
M’agrada esperar sense moure’m, si ets tu el que ha de venir. Les mans em fan olor a fideus al curry. Això és un putu caos. On estan les coses que volíem? El cel que hem vingut a buscar? Foc a les dues bandes de l’avió: algun cop havia de ser el final. Transplantació d’un volcà, Indoor earthworks, l’escultura casa, l’escultura límit, l’escultura blau negritud. Presència neoplàstica, petjada, i la set i la pols. No va passar res, tot el que sosteníem es va quedar a terra i després va ploure molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario