La poesia de Mireia Calafell

L'altre dia una bona amiga em va ensenyar una poetessa que em té totalment enganxada, i jo no podia resistir-me a compartir aquest descobriment amb vosaltres.
Es diu Mireia Calafell i el seu primer poemari - Costures - m'atrapa.
A continuació una mostra:

PISTES

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.

I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar

si ens condemnava allò que era igual

o bé la diferència és la culpable.

L’amargor com una pista em porta a tu,

que ets a la cuina i amb la cullera dissols

el sucre que ja no em despertarà.

Del teu gest no es desprèn una resposta,

tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:

Jo no tinc ales perquè els omòplats

tornen a ser omòplats si tu no els mires.

I tu que no tens esma per volar.

De tan a prop del terra, ja no caurem.

I estimar és caure.

L’HORITZÓ

Capgirarem el món, acabarà el final,

oblidarem l’oblit amb etimologies noves.

La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs

i no sabrem resar quan tot ens recomenci.

Rellegirem l’ahir, caducarà l’enyor,

farem de nou l’amor tot ignorant els noms.

Volgudament absorts, discretament perduts,

recollirem el cos, desitjarem el buit.

Llavors, així, de cop, potser sabrem

que l’horitzó era el punt de partida.