Com el sucre al cafè

I d’un dia per l’altre tot es trenca i tots els plans s’enfonsen,

com si els escrivíssim en un paper i el mulléssim:

la tinta s’esvaeix i ja no s’entén res,

Ni el que érem ni el que preteníem.

La rutina i el fred ens aïllen

I ens oblidem de tenir-nos en compte

i de preguntar-nos com ens van les coses.

I així segueix el ritme de les hores que s’empaiten.

De tant en tant, ens desvetlla algun detall que compartíem,

Les cançons que cantàvem o els acudits amb els que rèiem.

Però seguim en el profund son d’aquell que no vol despertar-se,

I ens enganyem, fent veure que no ens n’adonem del que ens passa,

Quan en realitat som dos idiotes mirant com el paper s’enfonsa,

Sense impedir-ho, sense fer res per evitar-ho.