Els mateixos bancs

L’herba i les branques 

s’empassen els bancs 

on fa temps que no s’hi asseu ningú.

Els mateixos bancs

on vam asseure’ns per lligar-nos

els cordons de les sabates, 

on vam fer-nos el primer petó

i l’última abraçada.

Són les mateixies branques

que ens van esgarrapar la cara

quan la vida ens perseguia

i fugíem bosc enllà

per tornar a ser terra i pedra.

La mateixa herba que ens creix

sota les ungles i cos endins.

Ens guarden els secrets

de les converses a ple hivern,

de l’amor esqueixant-nos el pit,

de les cançons que són ganivets

que conviden al suïcidi,

dels dies que eren plens

i ara són buits

perquè no era cert que ho sabiem tot.

Ara que l’herba i les branques 

també se’ns empassen a nosaltres, 

ens guarden els secrets,

els bancs on fa temps que no s’hi asseu ningú.

Estel Solé 

Música de Sara Jaffe i poesía d'Estel Solé, contra les tardes mandroses, dels últims dies d'estudi.