Avui parlo dels matins després de les nits crucials, dels matins que es fan migdies, de les nits que potser no haurien hagut d'arribar mai.
Aquelles en les que ens hem sentit més lluny de nosaltres, en les que sembla que res és nostre, que cap objectiu que perseguíem ens pren la son.
El pitjor es tot és quan ho reconeixem, quan realment assumim el que ens passa i deixem d'amagar-ho, quan ho afrontem.
Ho afrontem i esperem als fantasmes que voldran recordar-nos tot el que ens hem perdut, tot el que no hem arribat a ser, el que no tenim... els escoltem i ens enfonsem, i tot, tot i absolutament tot per aquell moment en el que podem dir que tot i això seguim, seguim endavant pensant que potser demà ho veurem més clar, que potser demà passa alguna cosa que ho capgira tot, que potser demà arriba algú que torna a fer-nos sentir importants.
Avui parlo dels matins després de les nits crucials, dels matins que es fan migdies, d'aquell rellotge que avui no has escoltat, que t'ha fet arribar tard a la feina, del paraigües que t'has deixat a l'autobús i d'algú que encara no és important, però que et busca per tornar-te alguna cosa...
Everyday she writes words and more words,
just to speak out the thoughts that keep floating inside...
PD. Because we have each other, and even more important: now we know that we have each other. We will never lose the hope, our day will come. M.
No hay comentarios:
Publicar un comentario