El nen que somiava en tocar les estrelles

Nits de gel i teulada, de núvols que tapen les estrelles. 

Nits d’insomni, de pujar la persiana sense fer soroll, procurant no despertar a ningú. 

Nits que es perden i es guanyen, el record de tot allò que tan volíem i que, per qualsevol cosa, no va poder ser. La il·lusió a la pell i la foscor a les pupil·les. 

Aquell telescopi que et connectava amb la lluna, amb l’esperança d’una vida per començar, de planetes per descobrir.

Ningú sap que mai se n’anava a dormir. 

El nen que somiava en tocar les estrelles vivia de la nit. 

Potser no és astrònom ni astronauta. 

Potser mai ha vist Saturn, però mai deixa de mirar cap el cel.

El nen que somiava tocar les estrelles

 encara es pregunta que hi ha més enllà, mes amunt, sempre més amunt.