El calaix amb Flume.

He endreçat el calaix; ja l'hi tenia però no se sap mai què pot passar si ve que, fet i fer, em globalitzen.

Res sembla tant clar com ara ho és.
De fet mai en som conscients quan sabem on ens dirigim. És aquell moment en que ens perdrem per trobar-nos.  Aquell instant en el que realment creiem amb nosaltres i amb tot el que ens ha portat fins allà. En aquell moment fins i tot els errors semblen haver valgut la pena.
I res ens fa mal.
Ens sentim serens i tranquils quan realment estem sent més forts que mai.
Quan ens acceptem a nosaltres i a la nostra situació i prenem importància a aquells que no se la mereixen. Quan no tenim por a decidir tot i que fer-ho provoqui canvis.

Els ideals són tatuatges, empremptes que es queden amb nosaltres i no marxen, a partir dels quals ens regim, la guia que fem servir per decidir què és per nosaltres i què no.
Tranquilitat. La tranquilitat que respirem quan sabem que ens comportat com calia, que hem fet les coses bé, la pau de pensar que potser aquesta vegada sí que ens sortirà bé. Potser el món ens farà girar com ens mereixem i ens farà parar en un lloc on ens vulguin tal com som. Sense mentides, que les mentides fan pudor.
Sense res a amagar, sense mirades buides.

A vegades, només a vegades em permeto pensar que tot serà una anècdota de la vida que m'espera. Que algún dia podré explicar que vaig prendre la decisió de volar més amunt que la resta perquè vaig creure que hi havia cel més enllà, que hi havia més món forà del meu poble, que hi havien més maneres d'entendre la vida i que jo vaig ser capaç d'acceptar-les.
Siguem-nos més sincers. Ja n'hi ha prou de traïr-se d'aquesta manera.



Amb l'endreça defenso una missèrima quota de poder: la de pensar lliurement el que vulgui i comportar-me discretament amb el que pensi.



Reflexions de dillums amb principis de Martí i Pol.