Cercles

Solíem tornar sempre al punt de partida,
a vegades en forma de caiguda -lliure i dolorosa-.
amb la virtut maldestra dels que avancen en cercles,
creient que cal perdre's per tornar-se a trobar.

En qualsevol paraula teva podia veure's - en imatge o en son-
aquella infància més o menys feliç que narrava amb detalls qui ets i qui vas ser.
A tu et servia la meva mirada -l'amagatall preferit d'aquella nena que demanava afecte en nom meu-.

Solíem renyir i discutir més apassionadament que en el sexe;
seguin sempre objectius que eren miratges.
Condemnats a estimar-nos com dos reus que situen la llibertat per sota d'una presó.

Cercles, Estel Solé.