Ascensors prohibits

Ràpid. 

El temps passa cada cop més ràpid i quan ens decidim a parar, 

ens sentim extranys de les nostres propies vides.

Res semblava tant lluny com queda ara, i què ha passat? 

Què se n’ha fet de tot allò que ens importava?

A vegades val la pena aturar-se i observar-se. Si hem arribat fins aquí ha estat per alguna cosa.

 Però no ens enganyem: el que més costa ens costa és ser-nos sincers. 

Ens mirem al mirall, evitant la mirada pentrant del reflex, mentres fugim d’allò que realment ens mou.

Quan evitem la nostra passió, el nostre motiu. 

Quan ens neguem allò en el que profundament creiem i ens amaguem en un perfil que no ens correspon. Quan ens enganyem a nosaltres mateixos, ignorant aquella idea que creix molt en dins. 

L’espurna del canvi.

Ens costa descobrir que hi ha ascensors prohibits, metes impossibles,somnis irrealitzables, 

però precisament això, és el que ens fa treure el bossí amagat: 

el que no té por de pitjar el botó i enlairar-se.