L'olor dels núvols

No cal mirar més enllà. 

A vegades no cal, simplement no ens adonem del que som capaços de fer. 

Això és una historia certa, alentida, una historia no planejada. Què passa quan a la meitat del camí ens preguntem si el recorregut ha valgut la pena? Què passa quan no aconseguim trobar sentit al que fins poc ens treia la son? Què passa?

 Quan perdem el sentit em de seguir endavant. Sempre. Preguntar-nos coses estúpides i pensar que està tot per fer, que el millor encara ha d’arribar. 

No rendir-se. Perquè la vida de tant en tant ens dóna un respir i ens permet creure que serem capaços de tot. Que no ens tallin les ales! 

Jo em poso música forta i no escolto el que em diu la por, faig el que sento i em sento orgullosa de ser qui sóc. Sí. Així es com ha de ser. I m’estimo, per què no? M’estimo i em faig feliç de tant en tant, em faig feliç quan em demostro que en sóc capaç. Ja vindran moments millors. Vindran i en aquell moment ho sabrem, aleshores estarem preparats per veure’ls i rebre’ls i només aleshores els reconeixerem.

“El dia arribarà, quan m’hagi decidit a acceptar que qualsevol dia pot ser el dia”.

-  Va A, deixa’m fer-te l’última.

- D’acord, d’acord, com vulguis...

- Tu, sincerament, a què creus que fan olor els núvols?