Les ferides que no es tanquen i l'imatge d'aquell paisatge idealitzat en el qual volem viure ens persegueix als somnis. És com si realment hagués nadat fent cercles a aquesta peixera massa temps, ja. I no vull seguir picant contra el vidre un cop rere un altre, tot això se'm queda petit. No m'aporta res. Ara és més real perquè m'he decidit a acceptar-ho suposo, perquè no he girat l'esquena al que realment em passa pel cap; sí, m'he fet cas després de tant de temps negant-me, i ara ja no tinc por a reconèixer que encara em fa mal.
Em fa mal saber que les amenaces d'aquell passat al qual ignorava, es compleixen. Em fa mal adonar-me de que tenia raò. Que tot segueix com sempre. Seguint el curs. M'empenyo i segueixo sense saber cap a on.
Hi ha tantes paraules al cap disposades a sortir, que a l'hora d'escriure-les sembla com si es resistissin. És l'incòmode silenci que precedeix sempre les grans declaracions. Perquè quan les coses se senten de veritat i és creuen interiorment no sabem com dur-les més enllà del cos. No trobem com plasmar-les, com transmetre aquell desordre que ens aboca a escriure. I escribint sembla que torno a trobar-me i a reconèixer el que sóc.
Ni més dòcil ni més valenta. Seguiré buscant el meu lloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario