El millor encara ha d'arribar

- Escrius?- Em va preguntar. Vaig assentir sense aixecar la mirada del teclat: - Va, explica’m alguna cosa, alguna cosa que m’inspiri.

- Hola, tinc febre, no em trobo molt bé.

- Va, Q, ara de veritat, pregunta’m alguna cosa interessant.

- Si et poguessis reencarnar en algun animal, en quin ho faries?

Vaig riure:  – Possiblement en un ocell, per poder volar i sentir-me més lliure. O en una papallona, com la cançó, saps? I si ara em respons tu? Quin és el teu lloc preferit al món? On pots sentir-te lliure?

- Jo? A la platja, a les roques de Cambrils, davant el mar. Em sembla que em toca.

- Et toca.

- Quina és la cançó que t’agradaria que sonés el dia del teu enterrament?

- No, això no!

L’home de pedra m’inspirava, no sé perquè ni com, però aquelles preguntes sense resposta em feien somriure. Aconseguir veure més enllà també. Quan menys t’ho esperis, de qui menys t’ho esperis. Es va fer una persona important.

A vegades ens hem de saber superposar, sortir al carrer i no tenir por d’aixecar el cap del terra. Empresonar-se no serveix de res. De què ens hem d’amagar? Del fracàs? No  ens hem de sentir malament si no podem continuar amb alguna cosa que no sentim nostra.

Viure implica guanyar i perdre.  Hem d’acceptar-ho i quedar-nos amb l’experiència, hem de sentir-nos bé perquè tot i no aconseguir trobar un perquè ara, en algun moment va existir. En algun moment n’estàvem segurs d’allò, hi creiem de veritat i no perquè ja no hi creguem, passarà a convertir-se en una farsa.

Quan perdem el sentit em de seguir endavant. Sempre. Preguntar-nos coses estúpides i pensar que està tot per fer, que el millor encara ha d’arribar. 

Cor obert. Vida plena.