Carta a totes les teves catàstrofes

Quan tanquis la porta notaràs que tot és fals:

Avui m'adreço a les teves lluites internes a totes aquelles guerres que mantens amb tu mateix com si realment creguéssis que val la pena. M'adreço a la seguretat de pensar que tot això que avui dius, demà ho negaràs; per tant, cal tornar-hi? Començar a dir-nos coses lletges sabent que res canviarà, que l'error es manté, com la ment del que no entèn que un món s'obre davant d'ell, que hi han més possibilitats de les que es plantega. No val la pena l'esforç. Si no ho vols veure, no ho veuràs. Però la vida és com el mar que no atura el ritme mai, en siguem més o menys conscients no podem perdre més temps. Si en som conscients, haurem fet bé. Això és el que crec, mirar enrere només quan cal recordar-nos tot allò que ens ha fet mal, només per acceptar quan i com ens hem equivocat. Però la vida es futur i la vida és aquest món. No et posis una data a partir de la qual començaràs a sentir això realment teu, tot el que fas et fa ser tu, tots aquests dies que ara passes com si no et pertanyíssin són teus. La vida no s'ensenya. D'acord, m'agrada tenir-ho tot sota control, tenir un pla per reduir el marge d'error, però vaig aprenent que tot el que es calcula acaba per convertir-se en un error. I res del que et pugui explicar servirà; perquè demà seguiràs debatint amb tu mateix alguna cosa sense futur, mentre el rellotge amagui el sol. 

Tinc moltes ganes de viure. Moltes. I potser això és un nou inici, potser ara he trobat allò que em faltava, potser ja he trobat aquella excusa per tirar endavant. Per seguir-me demostrant que demà serà millor. És cert, ja s'intueix, és una llum tan tènue que sembla que s'hagi d'apagar. Però no em fa mal. Ja no tornarem al joc caduc d'oblidar els instants de plenitud en un pols absurd. No. Ja res em fa mal. Seguiré com fins ara amb el jo i ningú. Dissenyats per viure junts. Un dia d'aquests farem les paus. 

PD. Per les cançons que ens inspiren. Perquè en aquell moment i només aleshores sembla que tot té el sentit que no li trobàvem. I perquè això passa quan menys ens ho esperem. Escriure, parlar per sempre és un bon mecanisme per escapar.