M'inspira l'esperança. M'inspira saber que puc creure, que està tot per fer, que qualsevol cosa pot arribar. M'inspira esperar-ho. Però... em crema el silenci. Em crema el que diu el que no pensa. Em crema perquè passa quan no està previst. Per sorprendre. Per emprenyar. Passa. No es pot buscar. I tornarà, sempre se'n va, però sempre torna. Ho sé. Jo ho sé, pero també sé fingir molt bé. Com quan faig veure que dormo, quan m'empenedeixo, quan em busco i no em trobo. Ho sé. Sempre hi ets. Ho sé. Et noto. Però mai hi ets del tot, no segueixes aquí quan estic preparada per veure't. Sempre hi ets, a mitges.
No hi pensis. Simplement no hi pensis. Seguirà existint. Sí, serà allà cada dia perseguin-te. No fugis, simplement no hi pensis.
PD. Perquè sempre es por fer. Està tot per fer. I el dia menys pensat. El pitjor dillums del món, tu mateix ets la clau per aconseguir-ho. Tu decideixes. Feia temps que no em sentia tan bé, ha tornat el nosequé, ho he trobat, m'ha atrapat i m'agrada. Vull retindre'm amb mi de moment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario